dimarts, 13 d’octubre de 2009

PUNTS CARDINALS II



Sempre he surat fràgil a la vista dels altres, suposo que per la meva manera d'expressar-me o la meva sensibilitat. D'encà que vaig començar aquesta aventura, un xic més activa de l'escriptura. Que he anat a voltes surant com un vaixell de paper, sense cap mena d'orientació, tan sols amb una bruixola intuitaiva. Les retines cegades pel sol, i la pell resseca, amb els llavis assedegats per la l'humitat de l'oratge.
Va enfonsar-se una fragata flamant, just a tocar i sentia que sucumbia davant de la seva força, que l'ona el.liptica em xuclava cap al subsòl submari, vaig estar a punt de veure'm com una ánfora abandonada.
Fins que en l'ultima esbranzida, es va esfondrar i vaig veure com l'Oceà se l'engolia deixant un buit inmens, un cel negre obscur, i un silenci comfós per la sordesa fonética del mar.
De sobte, després del silenci, amb els baixos molls de plorar, i de l'aigua, he albirat un far a l'horitzó.
Ha emergit amb una senyal forta, intermitent per tal de fer el cel fosc blanc, guiant una nova trajectòria.
No sé o vaig. però almenys rebo una senyal que em guia.
M'estic salvant. 

NOTA: si trobeu faltes perdoneu-me , no tinc les ulleres. Altres vegades no son justificades, però avui, sí.

1 comentari:

Vols deixar la teva empremta?