divendres, 9 d’octubre de 2009

NO CALLA




No calla,
el sodollar del tren concentrat en els tímpans com el xiulet d'una bala,
no calla, la remor de la gent com un brunzit de la gravitació de la terra,
No calla,
l'absència als ulls,
fins que es sent una veu femenina que diu:
"Estimats senyors passatgers, per causa de l'atropellament d'una persona, els trens que circulen per la C-4 poden retrasarse un minim de 15 minuts gràcies"
No calla, la vida al seu pas frenètic,
i el mòbil que no para,
i jo sento un cor que no batega,
un mòbil aixafat a terra que no calla,
una vida dedstrocada,
dos, tres, tantes...
i al final penso.
Que serem capaços
de passar un dit per un bassalt de sang,
preguntant-nos si es tomàquet.

2 comentaris:

  1. Hola Sandra,
    He estat llegint alguns dels posts del teu bloc que he descobert arrel del bloc de la Joana. M'ha agradat la teva forma d'escriure, fas una prosa poètica que a mi m'arriba. També m'he mirat el teu altra bloc.
    Amb el teu permís (espero) m'aniré passant.

    Una salutació.

    ResponElimina
  2. TUTI, sigues benvinguda a la Crisàlide!
    Es oberta per tothom, que vulgui caçar els mots papallones que llenço.
    Gràcies pel comentari, una abraçada molt gran!

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?