dissabte, 31 d’octubre de 2009

LITERATURA EN FEMENÍ. LA NIT DELS MORTS


AMPARO MOYA ROYO-MARIA FERRANDIS CANTABELLA.Redacta
(1888-1965)

Ampar Moya va néixer a la beneficència de Castelló, fruit de la relació amorosa entre la seva mare i el seu pare-evident, però es que no conec el noms-, el que sí sé es que ell era masó. Aquest fou el principal motiu per el que els pares de Maria no acceptessin la relació de la seva filla, i veient que la nena havia estat concebuda amb l’únic objectiu d’aconseguir la benedicció dels pares, aquests van decidir endur-se-la de Villafamés on vivia fins a Castelló amb la clara intenció de deixar la nena a la beneficència i donar-la en adopció.
A l’edat de tres anys Amparo fou adoptada per la família Ferrandis Cantabella, que s’havia inclinat a l’adopció veient infructuosos els seus intents de tenir fills. La sort o més ben dit la Natura els premiaria amb tres criatures després de l’adopció, aquells foren els anys més feliços d’Amparo, la familia la tractava amb molt d’amor, i ella sentia que en formava part.
Quan Amparo comptava sis anys d’edat, els seus pares biològics feia anys que la cercaven, sense saber els noms amb el que la beneficència l’havien batejada havien recorregut molts pobles, després que, finalment escapessin junts per a trobar-la.
Diuen que la seva mare semblava  una ànima en pena havent perdut la filla en contra se de la seva voluntat. La van prendre dels seus braços mentre li donava el pit, com a càstig per haver-la concebut per a mantenir la seva relació amorosa i haver-la tingut en pecat.
Finalment els pares biològics d’Amparo van aconseguir escapar-se i casar-se, acte seguit van començar la recerca de la nena. La van reclamar a la justícia, i això provoca el judici entre la família adoptiva i la biològica. Es va determinar que la nena no havia estat entregada sota el consentiment de la mare, i Ampar va haver de marxar a Villafamès amb els seus pares naturals.
Era tremenda. L’adaptació a la seva nova família fou impossible del tot.
Els trencava el coci quan era ple d’aigua, els ofegava els pollets...
Tal era la situació que un dia Ampar va decidir marxar a Castellò desde Villafamès demanant als carreters que la portessin, dient que s’havia perdut.
A Castellò, evidentment la família adoptiva va haver d’entregar-la. Les autoritats de l’època van oferir-li dues opcions o els seus pares naturals o la beneficència, lloc que ella mateixa va triar.
Va tornar a ingressar als set anys d’edat, i aquesta fou l’edat en la que va començar a aprendre a llegir i a escriure.
L’any 1895, Sa Majestat el rei Alfons XIII, visitava la beneficència de Castelló.
Expliquen que el rei va demanar aigua fresca del pou, les monges prestes corregueren a treure la millor cristalleria i oferint l’aigua amb una reverència, els acompanyants del rei els hi van fer beure a una per una de la mateixa aigua, com a mesura de seguretat.
Després el rei besà la mà de cada una de les nenes. Us podeu imaginar l’il.lusió d’aquelles caretes afamades. Ampar ho explicaria fins ben entrada la tercera edat.
Res se sap del període en el que Amparo va sortir de la beneficència i es va casar amb Pepe Sanz.
Però després de tenir a: Pepe, Maria, Manuel i Pilar.
No hi ha constància de cap llibre. La guerra Civil els va prendre tot. Però va dedicar-se a escriure les cartes d’aquells que així li ho demanaven, també llegia les  que arribaven per a tots aquells que no sabien llegir.
Escrivia  històries per capítols que llegia a la vorera cada tarda on una vintena de dones l’esperaven, algunes feien espardenyes, altres plegaven la roba, i d’altres cosien.
Firmava tots els documents com a Maria Ferrandis Cantabella, i aquest fou el principal motiu per el que mai se li va reconèixer el nom. Perquè aquest era el nom amb el que s’havia criat en la família adoptiva.
A ella diuen, que m’assemblo jo.
Amparo Moya Royo era la meva Besàvia, filla d’un Masó.
sóc la neta de Maria Sanz Moya.

8 comentaris:

  1. Gràcies, Isabel! va ser molt divertit fer-la anit amb la meva àvia. Al 1900 hi havien poques dones que escrivissin en Valencià, perque la seva educació era castellana.
    M ha estat impossible trobar fotografies de dones del 1800, sino pertanyien a l'alta societat. Els homes estan reflectits en moltes imatges, per a Google les dones d'aquesta época no han existit.
    t'abraço.

    ResponElimina
  2. nena! està molt bé això de capbussar-se en la història de la família, perquè, al final, les nostres petites històries acaben confegint les grans històries dels llibres. Amb el teu relat hem conegut formes de vida i de relacions humanes més enllà d'allò personal. :)

    ResponElimina
  3. Clidice, va ser molt emocionant!. La història ja la savia perqué sempre l'explica la meva àvia, que curiosament es analfabeta.
    Vam riure... perqué jo li deia a la meva avia.
    Ta mare aquin any va morit?, i contestava: ta mare tenia 47, ja mama quin vas neixer, i em responia no se si en tinc 65 o 66.
    Al final llapis i paper i anar sumant i restant!.
    jajaja. una abraçada.

    ResponElimina
  4. Noia, trobo que hauries de buscar els relats de la teva àvia i publicar-los!
    Ja ho diuen, que "de raza le viene al galgo"...
    :)

    ResponElimina
  5. Caram quina... història!

    Bé, espero que ens segueixis explicant històries com aquestes. Una abraçada ven forta i desitjo que també t'interessi el meu blog!

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  6. Quina història i quin esforç de superar les dificultats.

    Pel que expliques al paràgraf de llegir històries a les dones que treballaven observo que va ser una precussora de les blocaires modernes.


    Salutacions
    Rafel

    ResponElimina
  7. Si. Rafel! jeje era bloccaire i tenia un nick!
    gràcies per venir!
    una abraçada.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?