PASSEIG GRIS
De sobteaquell brisall d'enyor m'ha sorprès a mig camí,
m'aixoplugo en els ulls d'albada.
Aquesta aigua em tanca les parpelles,
m'estuca la pell,
però no podrà endur-se la teva olor.
Soc un pulmó
inspirant l'humitat de la platja.
ABSÈNCIA
- Obtén l'enllaç
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Sempre hi ha un enyor
ResponEliminaque ens atura a mig camí...
Una pausa davant del mar.
A la sorra el testament
d'una penyora.
Respira a ple pulmó
sense que la humitat
et traspassi com una pluja.
(que consti que no és un contrapoema, és la manera que tinc de dir quan un poema m'agrada)
Salut.
onatge
No hi han contra-poemes!
ResponEliminatots son a favor! moltissimes gràcies!
una abraçada.
)per cert ha tornat a petar RC, no?
M'agrada. L'he llegit vàries vegades per captar-ne el sentit. Saps que, m'imagino que condicionat per la foto, la darrera paraula l'he llegit "platja" vàries vegades?
ResponEliminaTampoc no queda malament, no?
Felicitats, i una abraçada
No no queda perfecte, i potser trencar una mica, i dona un altre gir.
ResponEliminaNo hi havia caigut...
Gràcies per venir.
:)
Antoni, tens raò m'agrada més "platja", modifico...
ResponEliminauna abraçada.
Per cert: exhaurit a tot arreu, almenys a Vilafranca "una imatge obstinada" d'Antoni Casals. Vaig trucar a Omicrom.
Et desitjo el mateix éxit en el proper.
:)