dilluns, 7 de setembre de 2009

CABÒRIES



Son les cabòries les que, posen la veu als poemes, que cantaries alguns acompanyats d'un arpa que plora, i d'altres del grinyolar d'un vidre tallant un terra de rajola.

Es la meva simfonia de tristeses la que m'empeny a plasmar-la, i quan atanso les mans a la lluentor d'una estrella, a punt de tenir-la cremant entre els dits, m'arreplego tremolosa a l'empar de la foscor.Les contra diccions dels sentiments que t'impulsen i et tallen el vol en sec.

cada persona es única, i completa l'univers amb la seva singularitat. Però no puc allunyarme'n d'aquells que conscients del mal que fan, continuen el seu camí. Cóm m'agradaria saber-ne la matèria.Em dol l'impunitat, d'aquells que sabedors dels glaciars de llàgrimes, sense importar que tinguin al darrera una serralada, fan la mirada d'un innocent. Burlant-se.

De qué se'n Burlen?, se enten poderosos? de qué?.

De sobte se'm acaben els desitjos, i les malediccions.

M'he amansit després de tot aquest temps, i crec que el meu vers ha deixat escapar aquella frenesia que el feia impactar contra el pit.

M'adono de cada una de les paraules perdudes, en la deixalleria del buit, aquelles que fins i tot trencades recuperaría, i armaria de nou amb uns altres sentiments, però segurament tornaria a malgastar-les, una i cent vegades, perqué no veig mès enllà d'aquest cercle de llum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?