divendres, 7 d’agost de 2009

L'ABSÈNCIA DEFINITIVA


Imatge extreta d'aqui
Esperava amb desfici l'absència definitiva,
em delecten les coses que no puc tenir,
sospitava alleugerir-me hissant una ancla
que duia arrossegant per la fondària.
Una ferida que supurant,
deixava un reguitzell de sang diari.
Ara,
duc un buit que he provocat
uns llavis brodats a punt de creu
i un ram de flors per la mort d'una il.lusió.

2 comentaris:

  1. Això mai Sandra, la il·lusió és la vida, si mor la il·lusió tot s'acaba. No, no ho podem permetre.
    Ànim.
    Molt bonic el poema!

    ResponElimina
  2. Gracies, Joana. Penso que les ilusions con com plantes que es reguen a còpia de llàgrimes, aquesta potser m'he exaurit a volta de regarla i l'he ofegat.No passa res, era una ilusió forçada, les ganes de creure que era una escala al cel.Però neixen altres per moments, i floreixen, i les rego amb la máxima cura.
    Mentrestan aquesta era moment d'acomiadarme d'ella, i amb ell també li he fat un favor!.
    :) una abraçada.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?