UN TELÓ
Quina llàstima,
que la vulnerabilitat exalti la perversió més íntima,
que trontollin les paraules en la gola,
que tremoli la pell,
i la suor tanqui les parpelles
fonent la llum,
ennuvil.lant-te les imatges,
quina llàstima,
que només sigui un teló d'aigua.
És un poema per llegir més d'una vegada, Sandra. He tingut la sensació que els primers versos creaven una tensió, un clímax... que, en el darrer, es resolien deixant la porta oberta. M'ha agradat molt. (Al darrer vers, teló hauria de ser masculí?)
ResponEliminaMoltes gracies, Teresa. Sí aquesta era l'intenció anar en augment la intensitat, si el teló era en masculí, una abraçada.
ResponElimina