divendres, 26 de juny de 2009

ANGELS ENTRE NOSALTRES

IMATGE EXTRETA DE CUENTOLANDIA.WORDPRESS.COM

Als 19 anys, quan has finalitzat els estudis, encara no saps què seràs capaç de fer. Et debats pensant quina es la millor opció. Si afegeixes que en aquell moment no trobes la feina per la que t’has preparat, acabes fent el que et surt.
Va ser la primera feina, la vaig trobar al Primeramà, buscaven enquestadores de carrer.
Havies de fer un mínim d’enquestes que tractaven sobre les vacances.
La Multipropietat, es un sistema de vacances que funciona molt bé a Estats Units, i que consisteix a adquirir un apartament que pot estar a qualsevol punt del mon.
Perquè el gaudeixes durant una setmana i el pots bescanviar amb altres propietaris d’altres països.
Però aqui no estava regulada la llei que protegís al consumidor envers el frau.
Per tant, de primer feies les enquestes, després confirmaves les dades, per a finalment, concertar visita pels comercials en un fantàstic hotel 5 estrelles, on la parelleta es delia amb el video de l'apartament d’en Julio iglesias, que curiosament només costava un mil.lio.
Quan plovia, ens refugiàvem a les andanes del metro, fins que venia seguretat i em deia:
-hola, buenas tardes que esta usted haciendo?-, i jo deia: -quien yo? estudiando... -
-Si, venga, dame las encuestas-
-no no, si yo ya me voy, mira ves como me voy?.--
Al final acabaven rient i em deien : -vale, pero sera mejor que te marches.-.
Canviava d'estació i llestos.
Aquell dia no em va semblar bona idea, pel taranna del vigilant.
Un dels llocs més emblemàtics i factibles per a fer enquestes, per el trànsit de gent, es la
Plaça Catalunya.
Vaig decidir quedar-me treballant, per a acabar la feina de la resta de l’equip.
Si no arribaves al mínim ens descomptaven diners, així es que, em vaig plantar al davant del Corte Inglés, per tal de increpar ràpid als vianants que circulaven com ànima que duu el dimoni.
Just en un dels bancs de la porta principal, hi havia un ancià japonès. Duia a la mirada un viatge a un mon interior, i semblava talment aïllat de la frenesia de la Plaça.
Es cobria amb un paraigües negre.
El vaig mirar, perquè va captar la meva atenció aquell rostre calmat i serè gaudint d’un bé de la natura, mentre la resta de mortals corríem a refugiar-nos amb paraigües o sense.
Em somrigué en fraccions de segon, i s’alçà del banc.
Venia en la meva direcció, mentre jo, semblava un paparazzi xopa de dalt a baix.
Va alçar el paraigües per protegir-me mentre em feia una salutació amb el cap.
Aquella mateixa que em feia fer el meu germà tot saludant la bandera de Corea quan feia Taekwondo.
Vaig enrojolí sencera, mentre m’excusava amb un somriure i li pregava que no es preocupés que tenia per estona i li ensenyava que era igual, que ja estava xopa.
No m’entenia, i somreia amb aquell moviment d’assentiment amb el cap.
Al final, hora i mitja fent enquestes, perquè era impossible parar a la gent.
Plovent intermitent mentre l’ancià em protegia amb el paraigües.
La gent es parava, per la sorpresa de veure una noia protegida per un senyor japonés.
De vegades penso, que hi ha àngels entre nosaltres.

3 comentaris:

  1. Àngels... com sempre un bon post.

    Jo tanco blog :(
    Espero que passis a dir-me adéu :)
    Un peto :*

    ResponElimina
  2. Sempre vaig sense paraigua i quan algú m'ofereix un raconet del seu paraigua em fa una certa angúnia perquè jo vull mullar-me i no goso dir-ho. En aquesta història trobo alguna cosa de mi: tu ja estaves xopa, però havies d'acceptar la generositat de l'altre. Per generositat, és clar. Sort que hi ha àngels.

    ResponElimina
  3. Jo també vaig sempre sense paraigües, també m'agrada mullar-me, però es que no hi va haver manera entre que no ens enteníem i tot plegat.
    A la vida ens acostumen tant a lluitar que no savem com actuar quan rebem una generositat o una amabilitat, inclús algú em va dir:-segur que volia robar-te la cartera!.
    Ja veus!.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?