dissabte, 28 de març de 2009

PERSONAL

De vegades, em sobrevé el buit, d’una forma inexplicable. Apareix del no-res i s’endinsa en mí com una massa heterogènia.
Aleshores no vull saber res de ningú, tanco la porta d’un cop sec, i simplement deixo de plorar per fora per fer-ho per dins.
No sé quin es el detonant d’aquesta sensació, que hom podria pensar que es de la falta de problemes seriosos. No, els problemes hi son, com cabdells de llana, però son ells qui juguen amb mí i no jo.
En segons, puc llançar-me en picat, com una gavina per la seva presa.
Alço després el vol, però costa veure el cel, amb aquest pes que duc com un penjoll entre les sines, que sovint m’ofega triplicant-me l’edat.
Costa pensar que això no serà més que un altre joc estúpid, per omplir en segons la nostra vanitat, que ens fa humans. Més humans que mai equivocant-nos.
Ara torno a caure en picat, em llenço en vertical al buit, esperant que l’impacte aquest cop no sigui tan dolorós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?